Notes perdudes

Les notes perdudes, fotografia de Mercè Romero

S’acabava de llevar després d’una nit tediosa i inacabable. Ni amb l’ajuda dels somnífers, la dosi dels quals ja no passava per mans del metge, aconseguia el descans anhelat. Les nits en blanc cada vegada eren més habituals i era un fet insòlit si dormitava prou com per no sentir dues hores seguides del rellotge de cucut. Els somnífers nocturns es barrejaven amb altes quantitats de cafeïna durant el transcurs del dia, i això feia que la casa retingués un aroma perpetu a cafè. Cada vegada que aquest flaire entrava dins d’ella i la recorria de dalt a baix, l’Emma sentia que l’enyorança pel temps passat era més profunda i es recordava a si mateixa cercant i ensopegant, quasi sense voler-ho, amb les notes perdudes les quals, al fondre’s entre elles, obtenien la melodia desitjada. Aquesta sensació de satisfacció se li feia llunyana i com si pertanyés a algú altre. Ja no era capaç de trobar tonades. No les trobava ja ni dins d’ella. Tot semblava una cançó mal interpretada en mans d’un mediocre director d’orquestra. I ella, abandonada al tedi i nostàlgica d’uns dits virtuosos i àgils, culpava en Carles de tot plegat. Inclús de l’aroma a cafè, ara insostenible, amb el qual sempre l’havia desvetllada…

Possiblement, sigui una Emma Bovary contemporània, que ha vist traspaperar el seu personatge veritable – o no – i alhora la seva vida.

Aquest relat forma part del projecte Disparant històries que ara emprenem amb la Mercè i en Miquel. La Mercè Romero (Twitter / Flickr) ens proposarà, de tant en tant, una fotografia perquè tots dos en fem un relat breu, i en Miquel Serrabassa (Twitter / Blog) i jo el publicarem als nostres blogs. Podeu veure el relat d’en Miquel “Les notes perdudes” al seu bloc, Entre silencis o accedir directament al relat “Les notes perdudes”.